En unes setmanes tindrà lloc el 5è Congrés de Serveis Socials Bàsics i Especialitzats, que estarà estructurat en dos grans blocs: d’una banda, els sistemes d’atenció i, de l’altra, la relació amb la ciutadania. Com a professionals, cal que ens aturem, mirem, pensem i avaluem la manera en què el sistema està emmarcant la relació dels professionals amb la ciutadania; què demana la ciutadania al sistema d’atenció, i amb quin nivell d’honestedat i claredat les organitzacions s’hi comuniquen.
El fet de ser la comissionada d’aquest Congrés, més enllà de la feina que m’ha generat a mi i a la resta de companyes per tirar-ho endavant, m’ha donat l’oportunitat de reflexionar envers allò —elements, potser?— que ens defineix com a professionals del sistema d’atenció dels serveis socials.
En aquests darrers dies, en el centre de serveis socials bàsics on treballo han entrat dues demandes d’informació dels síndics i una denúncia a nivell contenciós. Si bé és meravellós que tinguem mecanismes garantistes, també és cert que els i les professionals treballem amb un respecte a la ciutadana i amb un rigor en l’aplicació dels recursos —que tenim— inqüestionable. Malauradament, la sensació d’indefensió i de desbordament és molt alta per ambdues parts.
Per començar, voldria parlar-vos del romanticisme i del rigor. La intuïció i l’emoció —romanticisme—, juntament amb el coneixement i les eines d’allò que fem —rigor—, són els ingredients que donen l’èxit en qualsevol escenari de qualsevol professió. Ara bé, malgrat que cada cop més comptem amb majors i més diverses formacions que professionalitzen la nostra tasca, per què en massa ocasions tenim sensació de fracàs i insatisfacció en el nostre quotidià?
Al romanticisme —emoció, vibra (a vegades m’agrada dir)— i al rigor, cal sumar-hi l’encàrrec de la garantia de drets. Els professionals que ens dediquem i treballem en el marc del sistema d’atenció dels serveis socials bàsics sabem que, entre altres funcions, tenim la de vetllar per l’equitat i la garantia de drets, però també sabem que, tot sovint, la burocratització del sistema és un impediment per aconseguir-ho i que els missatges —en ocasions incoherents— que donem a la ciutadania com a cara visible de l’organització, no són els que ens agradaria donar.
L’escolta, el respecte i la dignitat també són elements que han d’estar presents en el sistema d’atenció i en la relació amb la ciutadania. Cal que acompanyem les persones en el temps i en els moments que necessiten, però les agendes i els sobreencàrrecs ens ho impedeixen. Sempre defensaré les eines i els recursos que milloren la nostra professió, però cal trobar com fer-ho encaixar entre la sistematització de l’atenció i el temps.
En aquest sentit, cal parlar de ràtios d’atenció, càrregues i de què necessita el sistema per donar resposta a l’encàrrec que té. La universalització del sistema de serveis socials ens ha situat al mateix nivell que el sistema sanitari: totes nosaltres, independentment de la nostra condició, tenim dret a una atenció social, però, de la mateixa manera que en el sistema sanitari, no tenim temps. Si les llistes d’espera que hi ha per a un especialista mèdic són públiques, per què no ho són les llistes d’espera per a serveis garantits en la cartera de serveis socials, centres oberts, CRAE, centres d’acollida per a dones que pateixen violència…? Necessitem visibilitzar que, per no perpetuar i cronificar les situacions personals, familiars, i comunitàries en què es troba molta gent (soledat, manca de cobertura bàsica, manca d’habilitats en criança, desorientació, violència, incomprensió…), cal que les polítiques públiques destinin recursos econòmics, humans i tècnics.
Dit això, doncs, arribem al quart element que ens defineix: el temps. En el món de la immediatesa i la practicitat, nosaltres treballem amb terminologia que ens parla de procés, de pla de treball, d’avaluació i de seguiment, uns termes que marquen uns objectius que, tot sovint, ni els propis professionals que iniciem les intervencions arribarem a veure ni a viure acomplerts. La meva sensació, compartida amb les companyes amb qui treballo i amb qui he treballat, és que no en tenim, de temps. No tenim temps per relacionar-nos amb la ciutadania des de la proximitat i amb les garanties necessàries perquè la nostra intervenció promogui una transformació social de la persona i millori la situació en què es troba (recordant que és un mantra de qualsevol pilar del sistema de benestar).
M’agradaria demanar a qui construeix i nodreix al sistema d’atenció que accepti que un sistema com el nostre de garantia de drets, està fonamentat en el rigor dels seus professionals, però que cal acompanyar-lo de diners, de recursos i de recursos humans, i no confiar en el romanticisme —en la vocació dels professionals— per tirar-ho tot endavant. El temps —de pensament i d’intervenció— també ha d’estar contemplat en les nostres agendes, encàrrecs i funcions. Si volem consolidar un sistema d’atenció hem d’assumir els costos que això requereix.
Article escrit per Mireia Ballart, Comissionada del 5è Congrés de Serveis Socials Bàsics i Especialitzats i publicat a Social.cat el 29 d’abril de 2024.
